Cuando a uno le parece que las cosas esperpénticas van por el pedregal, lo mejor es buscar un recodo en el camino, sentarse y verlas venir, levantarse descansado y dedicarse a cosas importantes de la vida: hay hambre o necesidades extremas en España, incluida Catalunya, que exigen alternativas que no darán ni el gobierno del PP ni los nacional-independentistas; hay un 25 % de paro, 55% para los jóvenes y ninguna alternativa seria en el horizonte; se recortan servicios elementales como educación, sanidad, dependencia y no salen "millones" de personas a la calle; hay miles de personas que mueren en el Mediterráneo buscando la Europa que ata perros con longanizas y los países más ricos, incluidas sus clases medias, se lo miran con falsa piedad sin mover un dedo; el capital y la industria bélica hace guerras demoledoras contra los países que no se pliegan, para continuar dominando el mundo utilizando armamento o vendiéndolo, produciendo millones de muertos, heridos y desplazados y los nacional independentistas no salen a la calle exigiendo soluciones porque tiene otras prioridades.
Como ven hay muchas cosas urgentes a las que hacer frente para continuar gastando el tiempo y las energías en cosas que el más elemental buen sentido común considera inútiles. Yo ya he salvado mi responsabilidad ante lo que pueda pasar y he denunciado con mi nombre y apellidos a los mangantes, y a algunos facinerosos, que engañan al respetable prometiéndole paraísos materiales e identitarios. Quien avisa no es traidor. Dudo que los que tienen responsabilidad en este negocio ruinoso para las clases trabajadoras y populares de Catalunya y de España lo hagan, dudo que la derecha y los social liberales de España que han pactado tantas veces con los nacionalistas todo tipo de políticas lesivas para las clases populares y han callado ante las grandes y manifiestas corrupciones de sus socios, hoy enemigos, lo hagan. Los que deberían hacerlo no lo harán porque entre pillos se protegen. Pero hay más protagonistas en la vía del pedregal que estamos recorriendo: los valientes sin causa que salieron de sus madrigueras de los tiempos duros y han descubierto un nuevo pueblo elegido; los seguidistas que miran el dedo identitario y no la luna de Valencia a la que los conducen, que luego no podrán decir "me prometieron otra cosa"; los que anclados en frases caducadas no se enteran y salen de las entrevistas con Pedro Sánchez, diferenciándose de él porque no defiende con claridad el sacrosanto "dret a decidir"; los que cambiaron dogmas marxistas-leninistas rojísimos por dogmas identitarios y silloncitos para unos cuantos; los que ni siquiera se atreven a tomar una decisión democrática colectiva y dan libertad de voto a sus afiliados, en el colmo de la cobardía politica.
Aquí termino mi participación en este monólogo que se desliza, como tantas veces ha pasado en la historia, al enfrentamiento, más duro y gratuito que el que ya se está produciendo ahora, y/o hacia la nada.
RECORDAD AMIGOS: TODAVÍA HAY TRES CUBANOS REVOLUCIONARIOS EN LAS CELDAS DE OBAMA. Y MANNING. Y CONTINÚAN ACOSANDO Y PERSIGUIENDO A ASSANGE Y SNOWDEN.
RECORDAD AMIGOS: TODAVÍA HAY TRES CUBANOS REVOLUCIONARIOS EN LAS CELDAS DE OBAMA. Y MANNING. Y CONTINÚAN ACOSANDO Y PERSIGUIENDO A ASSANGE Y SNOWDEN.
ResponderEliminarAprofitant l'avinentesa. t'Adresse aquesta còpia d'un escrit que tracta dels problemes econòmics, actuals, etc.
Respecte al problema de la crisi econòmica, vull dir-te, que una de les solucions perquè s'arregle l'economia seria que el govern tragués els diners dels rics i poderosos. Ho farà? No ho farà, perquè el govern està al servei dels rics i poderosos. Pel que aquesta crisi, com l'anterior, com totes, l'han de pagar els pobres. Només s'ha de veure si els pobres accepten el greuge que és solucionar la crisi en contra d'ells. Si no ho accepten, ja sabem que hi haurà revoltes i violències, com ja sabem que altres vegades ha passat. A les teves mans també hi ha el que no es diguin mentides i falsedats -que es diuen moltes- i atenir-se a la realitat. Quan diem què tothom és igual davant la llei, és això veritat? No ho és. Això és una il•lusió, una mentida, ja que hi ha castes, no som veritables, vivim de l'engany per treure favors i beneficis. T'adones on som? Com més mentides i falsedats, més irritabilitat, més odi i ira contra els rics i poderosos.
No has captat de què es tracta? Ara us ho explico: haven vist que no hi ha cap solució per fer-ho tots alhora, al mateix temps, que cadascú faci seva la solució. Així que, si un no vol corrupció que ell no ho sigui, que no vol robatoris ni furts que ell no els faça, que no vol l'anarquia i el desordre, que sigui acurat i diligent. I així amb tot. Ja tenim clar que cap govern, mentre no canviï el paradigma de corrupció i immoralitat, podran solucionar els nostres problema. Llavors, què cal fer? Cadascú que faci la revolució que voldria que fessin els altres, els demés. Això és tot.
També t’adresse aquest text que parla sobre la violència. Amb afecte i amb carnyo.
ResponderEliminarHi ha quelcom que crec que estaràs d'acord: hi ha infinites maneres i possibilitats de negar la guerra -la violència, la brutalitat, la crueltat, etc.-. Però. hi ha també infinites maneres i possibilitats d'aprovar i afirmar la guerra. Per tant, cadascú que faci el que vulgui, que faci el que hagi de fer.
Perquè, si jo t’imposo el meu criteri començarà el conflicte i la contesa, després la violència i la matança de la guerra. I, si tu m’imposes el teu criteri, segurament passarà el mateix: hi haurà divisió i conflicte, violència i guerra.
És una mica com el foc, quan comença es pot apagar i sufocar amb facilitat, però quan s'expandeix i engrandeix no hi ha res que ho pot controlar o apagar. En el cas dels conflictes, la violència i la guerra, passa el mateix: només el que venç ho fa perquè l'altre ja se li ha extingit la seva força, el seu odi i set de destruir a qui creu que és el seu enemic. I encara que perdi té el mateix paradigma del vencedor: guanyar com sigui i a costa del que sigui.
Per això, quan diuen que un bàndol és molt assassí, també haurien de referir-se al d'ells que fan el mateix. I si no ho fan és perquè no poden, algú més poderós l'hi impedeix, o la por i la vergonya pels seus prejudicis o la moral.
Per això, els nazis, bolxevics i altres van fer el que van voler, perquè no tenien por de ningú al món, ni a la seva pròpia moral. Doncs, ells havien inventat i adoptat una nova moral i paradigma. Però, bàsicament són el mateix que els altres, ja siguin perdedors o vencedors.
Per això, una persona a la pregunta: Què hauria passat si els nazis haguessin guanyat? Va contestar: "No hauria passat res, hagués estat un altre imperi". És a dir, hagueren presentat la història de tot el que va succeir i van fer de manera que fos acceptable, com ho fan tots els vencedors, per cruels i assassins que siguin.
Per això, tot el problema és de cadascú. El meu problema és el que jo faig amb la meva vida, i tú el que fas amb la teva vida. Escudar-se i justificar-se en els altres, en l'autoritat, en la religió organitzada, en les opinions dels altres, és una cosa tan banal i superficial que no soluciona els problemes, el nostre problema. Perquè, tot el que et digui jo, tu ho has de saber perquè som bàsicament iguals psicològicament. Llavors si jo et dic o conte una mentida o falsedat, tu ho has de saber. I si és en veritat una cosa negativa, descartarla radicalment. Tota la resta, el que facin els altres no té importància, perquè nosaltres no podem fer res per a
turar-los, canviar-los. Només tenim una manera per influir en la societat, al món, i és la manera com vivim.
http://www.tsegarra.com
Twitter: Mussol